Ops! Ona...

31.8.06

Pausa

Ja em diuen que no escrigui posts escoltant a Extremoduro, que després les frases em resulten ràpides i inconexes, sense sentit, vaja.

La pausa ha estat temporal (ara ja ho torno a ser, que diguem). Però hi ha novetats en la meva vida. Vaig a viure a Barcelona en un pis d'estudiants (després de 5 anys de pujar i baixar) i el pròxim dia 16 vaig a fer la Matagalls-Montserrat.

La pausa era per tot això. Ara em foto caminades de 5 hores al dia, vaig amb bici a les tardes i algun dia hauria de fer tot el tema del pis.

Tot vindrà, tot.

17.8.06

FM

Festa Major al meu poble. Que jo m'entesto a dir-li poble tot i que alguns vulguin dir-li ciutat. Concert i gresca (avui ja poca). Han estat un munt de dies amb ganes de fer saltirons pels carrers i cantar amb veu alta, de retrobar antics companys i companyes de classe i bar.

Com m'agrada tot això! Ser del poble i veure a tothom com riu, com balla i com canta.

7.8.06

Agost

El seu nom ja ens omple la boca. El seu nom ens recorda a les tardes a la Plaça, una orxata, una conversa més, una tarda que passa llarga i plaent. La dolça memòria de nits llargues, de tant llargues que ja no sabem ni què fer a última hora.

Un Agost tot per mi, un Agost d'avorriment absolut, de tedi perfectament estudiat. Un Agost de matins blancs, tardes grises i nits absolutament negres. Un Agost per deixar de ser, per ser més que mai.

6.8.06

Tres

He començat tres textos. No n'he pogut acabar cap. Pot ser que sigui el mal de coll o la festa d'ahir. Pot ser que siguin les neurones, que som diumenge a la tarda, que fa tres hores que estic jugant a la PlayStation.

Però els acabaré, algun dia, tots tres.

5.8.06

Poc clar

Pujava les escales de dues en dues. La mirada cap endavant. Se sentia, altre cop, el rei del món o com a mínim el rei del seu món. Ja no li costava res fer el què li vingués de gust, ja no tenia por de res.

Ara buscava una raó per tornar-se a estaballar contra la paret, per fotre els peus a la galleda altre cop, per ser un ésser depriment.

Allò li anava bé. Ser un ésser depriment. Que li veiguéssin els ulls enfonsats, els cabells sense tallar i la barba descuidada. Era un estat sublim de catarsi emocional. Volia deixar de dormir plàcidament totes les nits, volia a tornar a ser un creador somnolent, un artista atormentat per la seva trista i solitaria vida.

Mòbil

Un altre mòbil que ha passat a millor vida. Es deu haver cansat de voltar de butxaca en butxaca, d'anar amunt i avall al meu costat, de sentir converses poc sucoses i de llegir missatges avorrits. Avui ha mort. Amb poca dignitat, per cert.

No m'ha deixat recuperar tot el què tenia guardat en la seva memòria. Hi he perdut els últims set mesos de la meva vida. Missatges i números de mòbil.

No pot ser que el mòbil vulgui fer net de la meva vida, també?

4.8.06

Els pagesos

La classe rural té culpa de tot. Ara resulta que els incendis també són culpa seva. Com poden dir això? Qui manté els boscos nets, qui neteja les vores dels camins, qui condiciona les vies per arribar dins de les masses forestals?

La crema de rostoll no és un fet aïllat, això ja ho sabem. Però no es pot criminalitzar tot un col·lectiu per aquest fet. Purins, focs, additius il·legals en els pinsos i un llarg etcètera que omple les pàgines dels diaris. No són delinqüents.

És una feina digna. Treballar el territori, creure en la força de les persones i la terra. Anys d'història que han forjat la personalitat del nostre pais.

3.8.06

Calla

Li vaig dir adéu. Al cap de vint metres em vaig girar per veure com tancava el portal i pujava escales amunt. La vida li corria amb pressa a les venes i la passió li exigia una mica de paciència.

No sabia per què li havia dit a ella. Hi hauria pogut anar sol al concert, tornar caminant sol i no m'hauria despedit de ningú amb dos petons tebis a les seves galtes. Potser el què venia després tampoc hauria sigut mai.

Em costava recordar els instants al seu costat, les frases dites d'esma i les mirades que s'entelen entre el fum dels bars. Però tot m'era familiar i càlid.

I mai puc acabar aquesta història, que els ulls s'em omplen de dolor, que els ulls em cremen amb els records.

Deixar

Hauria de deixar d'escriure de forma compulsiva. Això d'escriure per fer teràpia alternativa no sé pas si és el què em canvé més. Em diuen que hi posi fotos, que resulta més amè. No vull que resulti amé, només vull escriure. Ja em perdonareu.

També caldria que deixes el trist costum d'escriure i no repassar el què escric, d'escriure i no llegir els comentaris, d'escriure i fer-me fonedis dins meu. Crec que em començo a inventar històries en la meva vida només per a poder-les escriure aquí.

Facilito les reaccions a la gent, m'impregno de càbales imperceptibles i em desfaig entre les dents dels meus acompanyants tot buscant alguna cosa per escriure.

2.8.06

Roger Mas

Com no ens pot agradar un home que és capaç de cantar sobre Francesc Pujols amb una finor sublim? Concert de Roger Mas el dissabte passat al meu poble (que alguns s'entesten a dir-li ciutat). Prop del riu, poesia i música, tranquilitat i acords de guitarra, la remor de les fulles dels àlbers i versos que ens fan sentir a tots una mica més humans.

"Coàguls sense volum ni precissió"

Foc

Us esric des de l'infern. Quaranta graus a la sombra. Quaranta graus de calor i patiment. Quaranta graus de suor infernal. Quaranta graus per seguir esperant. Quaranta graus de sol, de sol i solitud.

Transformat en bassal. Líquid en perfecte ebullició. Estat de la matèria per a la imperfecció, per al adaptabilitat parcial. Quan m'evapori ja serà llavors la perfecció. La sublimació de les idees en un estat que s'escampi per tot el món, que em faci posar en tots els racons dels sentiments.

Que passi una mica d'aire. Però que no sigui aquest aire que em fa bullir la sang dins les venes, que no sigui un aire insuflat de foc, que tampoc faci prendre els pins dels boscos ni les ginestes dels marges.

I tot per no esdevenir, encara més, disolució imperfecte d'estats inmaterials.

avui

avui les portes es quedaran obertes
les finestres somriuran al nostre pas

avui buscarem un racó tranquil
les fulles de les cols ens taparan

avui ens treurem les pors del damunt
serem tu i jo, només tu i jo