Calla

Li vaig dir adéu. Al cap de vint metres em vaig girar per veure com tancava el portal i pujava escales amunt. La vida li corria amb pressa a les venes i la passió li exigia una mica de paciència.

No sabia per què li havia dit a ella. Hi hauria pogut anar sol al concert, tornar caminant sol i no m'hauria despedit de ningú amb dos petons tebis a les seves galtes. Potser el què venia després tampoc hauria sigut mai.

Em costava recordar els instants al seu costat, les frases dites d'esma i les mirades que s'entelen entre el fum dels bars. Però tot m'era familiar i càlid.

I mai puc acabar aquesta història, que els ulls s'em omplen de dolor, que els ulls em cremen amb els records.