24

Ahir, 24 anys.
Avui, un dia més.
Demà, qui sap?

No

No. No cal que hi pensis pas més. Ella ja no t'estima. De fet, mai ho ha fet. No t'entestis a recordar els dies passats, no vulguis ser una flama dins el seu cap. No ets res.

La truques i busques aquell to de complicitat en la seva veu. Ara que no pots veure els seus ulls envermellits pel fum dels bars ni tampoc pots sentir la fredor de les seves mans. Voldries, això sí, pensar que t'havia estimat.

Li dius, per últim cop, que tu sí. Que l'estimaves massa.

Tot torna

I us escric. M'escric a mi mateix. Les agulletes als braços, cames, avantbraços, esquena, orelles i pestanyes ja comencen a passar. Els peus encara no me'ls trobo.

Al pis tot va "bé", com a mínim tant "bé" com pot anar amb tres noietes (de 18 anys) i un noi (de 23 apunt de 24). Encara cuinem amb fogonet, encara no hi tinc PC ni una mica d'altaveus per l'MP3.

I així va tot.