Somnis

Tu;
Somia en una dolça posta de sol,
en veure't abraçada,
a sentir-te estimada.

Somia en sentir-ho tot de nou per primer cop,
a escalar indrets impossibles,
a sentir-te més a la vora del cim.

Somia que ets única,
que la vida et somriu,
que tot sigui així per tu.


I jo;
Somiaré el sol més brillant,
una abraçada tendre,
que torno a estimar com mai.

Somiaré que ho sentim tot de nou per primer cop,
que escalem indrets que ningú a trepitjat encara,
que som al cim.

Somiaré que som únics,
que la vida ens somriu,
que tot sigui així, que tot ho farem així.


Hi ha dies que els somnis es fan realitat.

Mal

Encara em fa mal el peu. El tinc molt inflat, però no em sé estar quiet. Ara hauria d'estar amb el peu enfilat i amb gel. He anat a esmorzar a les vuit del matí, un d'aquells esmorzars que no s'haurien de fer si no fos per prescripció mèdica (amanida, entrepà, etc.).

També em fa mal el cor. No pensava pas que em m'arribés a saber tant i tant greu deixar de veure els nens i nenes del Campus. Em vàren fer un regal molt bonic que ja el tinc penjat a l'habitació. També em sap greu deixar de veure els monitors i monitores. Espero que l'estiu ens faci retrobar els somriures de complicitat entre nosaltres.

Gràcies per tot a tots.

No

No penso quedar amb les ganes de fer res de res. Penso fer-ho tot. Tinc ganes de ser-hi, de jugar sempre amb la lluna i el sol, de beure'm l'última copa, de tastar la teva pell.

No seré jo qui em negui el què m'agrada. Ni els altres seran prou valents per ser els meus guardians. La meva consciència comença a fer-se gran i la meva insconsciència és tan i tan juganera com sempre.

No em busquis altre cop entre les pedres dels carrers, no em busquis altre cop a les barres de bar. No em trabaràs pas rera un gin-tònic, no em veuràs pas sol i plorant.

No. Només, no.

Burro

Sí, em passa a mi. El turmell a la merda, per voler fer com ells, per voler córrer com ells, per voler saltar com ells. I ja no en tinc edat. No per fer aquestes coses.

Però no vull deixar de jugar. Mai.

Ara

Feia temps que no ho feia. Xerrar amb una noia fins tant tard. Explicar tantes coses. Hi ha moments que se'm fa difícil creure que és la meva vida. És estrany que tingui tantíssimes coses per explicar.

Però em fa por. Molta por altre cop.

No xerro massa?

Cendra

Fot-li foc, fot-li una mica de foc. Que prengui tot amb ganes. Que tot quedi només en cendres, que tot quedi oblidat. Res? Sí. No en vull recordar res, no sé quin sentit tindria recordar-ne alguna cosa. Les imatges, les paraules que em vas dir, les que jo et vaig dir. Les mirades també, el tacte es pot cremar? Sí. Crema-ho tot. Allibera't.

Fosc

Miro per la finestra i a fora és més fosc que mai. Deu ser perquè dins meu hi ha alguna cosa que torna a brillar. Tinc ganes de fer activitats. Tinc ganes d'acabar l'últim any de carrera i anar a fer un màster molt lluny d'aquí.

Espero aprovar-ho tot ben depressa, amb bones notes. No demano pas que m'ho passi bé, ni que faci molts amics, només poder fotre el camp d'una vegada de la Facultat.

Ai! Hi ha coses que esborraré algun dia.

I li arrenca els ulls d'un cop de ganivet. I li sagnen les galtes. Vermell, tot de color roig. Pot sentir més enllà, ara que ja la sap lluny d'ell.

Mirades

Mirava dins dels seus ulls. Sentia la seva ànima tant i tant aprop. Havia pogut separar la curta distància entre les seves pells. No li quedava res per poder-li dir, no li restava ni una sola paraula que pogués explicar res. Les mans li tremolaven. La punta resseguia les puntes dels seus dits. Tan fràgil i tan aprop seu. Tremolava, la sentia. Potser li dirà adèu, potser plorarà. La farà ser lliure. Pot fer-la lliure. Pensa en tu, pensa en mi.

Sardines

17 persones. 100 sardines. Una amanida de tomàquet i ceba. Alguna excusa per reunir-nos. Què més voleu? Arribar a casa fent pudor de sardina. Anar a fer un gelat i saber que la gent sent la pudor que fots. Això deu ser la felicitat de les petites coses. Les sardinades al vespre em fan baixar altre cop al món real. Em fan adonar que hi ha un dia a dia per viure. Més enllà dels exàmens i de la feina de cada dia. Fum, sal, olor a mar, els amics. Però sabeu què és el millor de tot plegat? Que ja en tinc quatre més de muntades. Quatre esdeveniments socials amb dia i hora. Amb lloc per anar a fer el got, amb amics per xerrar, amb històries per explicar. Potser sí Sr. Cargol Iroquès, potser sí que vull recuperar el temps. El temps perdut durant mig any. Els silencis estúpids a les biblioteques, els treballs entregats a última hora, les nits perdudes davant d'apunts poc recomenables. Demà, més.

Plou

Plou i jo em desfaig com un gelat al mig de la piscina. Plou i segueixo davant de l'ordinador. Plou i només sento de fons els comentaris del Tour de França. Plou i la suor m'amara l'esquena. Sortim al carrer? Calor, pluja, humitat.

Tot

Mireu!

Ho he esborrat absolutament tot. No en queda res del passat. Em sap greu, però, haver esborrat els vostres comentaris. Ara comença de nou. Cada dia alguna cosa per explicar, alguna anècdota per recordar.