Poc clar

Pujava les escales de dues en dues. La mirada cap endavant. Se sentia, altre cop, el rei del món o com a mínim el rei del seu món. Ja no li costava res fer el què li vingués de gust, ja no tenia por de res.

Ara buscava una raó per tornar-se a estaballar contra la paret, per fotre els peus a la galleda altre cop, per ser un ésser depriment.

Allò li anava bé. Ser un ésser depriment. Que li veiguéssin els ulls enfonsats, els cabells sense tallar i la barba descuidada. Era un estat sublim de catarsi emocional. Volia deixar de dormir plàcidament totes les nits, volia a tornar a ser un creador somnolent, un artista atormentat per la seva trista i solitaria vida.