Fi

He acabat els exàmens. Cal que expliqui les notes? Bé, no deu interessar a gaire ningú, això. Tot aprovat, excepte una, que no m'hi vaig presentar. Em vaig acollonir, sí. Ara deu tocar repòs, reflexió i agafar una mica de forces per al nou quatrimestre. Passarà ràpid. L'any que ve no sé pas què faré. Oh my god. No sé pas si m'en sortiré. Vull dir que no sé què faré. Sortir-me'n, me'n sortiré, però no sé on estaré d'aquí a un any just i això m'espanta. Un màster, una 2a carrera, una enginyeria. Disculpes per la pausa. Ara torno.

fosc

Tot està recobert pel gel de la nit. Els cotxes de fora el carrer resten blancs, l'herba verda dels parterres és d'un gris pàlid, un gris bòric. Cada cop que intento escriure les paraules resten mudes dins meu.

M'agradaria poder dir-ho tot, d'un sol cop. Per molt que m'hi esforci, per molt que busqui dins meu els racons de soledat que em diuen que ja no estic sol. M'assec davant l'ordenador, amb els pantalons i una samarreta vella. No poso música, només les tecles que em marquen el trist compàs de l'espera eterna. No serà com la "beat generation"? Hauré deixat d'escriure per només mecanografiar?

No vull seguir un ritme així, he de descansar i deixar de banalitzar la resta del món. Redéu, que diria el meu avi, fot-li foc. Mirem si quan reneix, reneix amb més força.

Una abraçada. Bon Nadal.

Sang

Esgarrapo, escric amb sang. Sagno com un pardal malferit, un pardal que bat les ales. L'últim instant. Escric amb ràbia. Voldria tenir una destral i començar a crear, a crear la destrucció. Estripem cortines, xafem les idees.

1 comment

Collons! Un comentari, i de propaganda.

Ho sentiu?

Sentiu la remor de les fulles. El vent les ha escampat per tot el jardí de casa. La gespa resta tapada per la catifa marró i groga de fulles de salze. És trist veure que el fred arriba altre cop. Altre cop ens abriguem, altre cop deixo de mirar-te als ulls per mirar a terra, per no trepitjar cap bassal de melancolia.

És la tristor dels últims instants que m'esbudella i em fa venir amargor a la gola, és la tristor de la meva mirada que em confón. Trio un camí que em guia cap a l'infinit i, ara ja ho sé, que l'infinit ets tu. Se'm fa difícil veure't a través d'ulls d'amic, veure't a través de persona aliena, de 3ª persona.

No ets ja la llum. Ni tan sols ets una espelma que il·lumina la meva habitació, ara ja només ets algú que s'asseu i em dóna l'esquena, algú que em mira de reüll, algú que pensa que ja no hi sóc.

24

Ahir, 24 anys.
Avui, un dia més.
Demà, qui sap?

No

No. No cal que hi pensis pas més. Ella ja no t'estima. De fet, mai ho ha fet. No t'entestis a recordar els dies passats, no vulguis ser una flama dins el seu cap. No ets res.

La truques i busques aquell to de complicitat en la seva veu. Ara que no pots veure els seus ulls envermellits pel fum dels bars ni tampoc pots sentir la fredor de les seves mans. Voldries, això sí, pensar que t'havia estimat.

Li dius, per últim cop, que tu sí. Que l'estimaves massa.